No n'hi ha un pam de net!

La corrupció és una xacra que amenaça tota la nostra societat. Quan un fet tan greu és fa normalitat i desapareix de les portades dels diaris en pocs dies, es pot dir que la societat entra en un grau de putrefacció greu. Tot i que aquesta setmana va esclatar una bomba informativa que semblava hauria de produir un tsunami que seria present en la informació de forma permanent durant molt de temps, en la portada de tota la premsa, es constata que no és així. Ahir dimecres, en la portada dels diaris catalans consultats, com La Vanguardia, El Periódico, El Punt Avui, Diari de Tarragona, El Segre (Lleida), Regió 7 i Diari Ebre, no es feia ni una sola referència a la notícia que els primers dies de la setmana polaritzava la primera plana de diaris, emissions de ràdio, informació digital i totes les televisions. En quatre dies un fet tan greu com que el partit en el govern havia estat estafant Hisenda, pràcticament des de la seva creació, ara fa trenta anys, esdevé una informació que no mereix ni un breu títol en les portades dels mitjans informatius. És un fet greu, perquè vol dir que s’entra en una normalitat assumida per tothom. El fet que la corrupció no sigui notícia no vol dir que hagi desaparegut. Notícia vol dir novetat, un fet que no és habitual. Un fet tan important i diari com és la sortida del Sol mai és notícia, simplement és una estadística. La corrupció sembla ser acceptada com un hàbit del qual no es pot prescindir i del qual cal informar de la seva existència com a fet habitual instaurat de forma permanent en la nostra societat.

Cal rebel·lar-se contra aquesta normalitat corrupta. S’han constatat dos principis bàsics: el primer és que existeixen molts corruptes; el segon, que existeixen molts més honrats. La simplicitat en el parlar fa dir que tots els polítics són corruptes, que tots els metges són displicents, que tots els jutges es poden comprar, que tots els treballadors són ganduls i que tots els empresaris són explotadors, que totes les religions són alienadores de les voluntats col·lectives i molts més fets simplicitats. S’ha de confirmar que en tots aquests col·lectius hi ha, certament, individus i fins tot grans grups que han d’assumir aquests qualificatius, però també que la gran majoria són honestos i si la infracció del seu deure esdevé notícia, vol dir que és novetat, que no és habitual i, per tant, cal creure que la gran majoria són honestos.

Hi ha fets que desvirtuen la recerca de la veritat i creen veritable alarma social. Hi ha la lentitud de la justícia, la voluntat dels col·lectius de voler defensar corporativament els seus membres corruptes i la voluntat popular d’inhibir-se de la responsabilitat de ser exigent amb els que s’han votat. La Fundació Faes (Fundación para el análisis y los estudios sociales), pagada pel PP amb aportacions públiques i dirigida pel mateix José M. Aznar, es vanagloriava que el cas Gürtel no havia tingut cap efecte en les darreres eleccions, perquè l’estratègia de denunciar els jutges havia estat un èxit. Per tant, són dos fets que confirmen aquest grau de cofoisme que perpetua la corrupció: el del col·lectiu que es protegeix i el de la societat que no exigeix. Hi ha un altre responsable de la consolidació de la corrupció i és la lentitud i la ineficàcia judicial. Una sentència després d’anys no té l’efecte que la denúncia volia i crea impotència i descrèdit en el sistema judicial, al qual acusen de ser còmplice dels corruptes. Per tant, aquesta xacra amenaça de ser una malaltia crònica amb la qual s’haurà de conviure. No es podrà acceptar! 

 
(NO N'HI HA UN PAM DE NET! Editorial de la revista La Comarca d'Olot, de 24 de gener de 2013)