Coca-cola preocupa, Panrico no

Sindicats i partits polítics reaccionen de manera diferent en funció de l’empresa i la zona afectada per un ERO

La negociació de l’ERO de Coca-cola, que vol tancar quatre plantes embotelladores a Espanya, ha obert un conflicte amb epicentre a Madrid, on hi ha una de les fàbriques afectades. Com un sol home, els sindicats majoritaris, CCOO i la UGT, han mantingut un rebuig unànime i contundent a la retallada que vol aplicar l’empresa, fins al punt de cridar al boicot. També s’han negat a signar un acord fins i tot després que la direcció de Coca-cola Iberian Partners posés damunt la taula molts més diners per estalviar-se acomiadaments forçosos i fer que els 1.200 afectats marxin, es traslladin o es prejubilin voluntàriament.

Els sindicats majoritaris han seguit fil per randa la unitat d’acció en tots els nivells (estatal, autonòmic i en cada centre de treball) per fer un front comú contra la pèrdua de llocs de treball. No només a les fàbriques on plana el tancament (Fuenlabrada, Alacant, Palma i Astúries) sinó també a la resta de centres de producció. Per exemple a Martorelles, on s’han convocat mobilitzacions i aturades de protesta durant la negociació.

Aquesta mateixa unitat sindical s’ha trobat a faltar en el cas de Panrico. En aquest cas, gairebé des del principi del conflicte, CCOO i la UGT han deixat de donar-se la mà i més aviat es donen l’esquena. L’expedient per acomiadar 745 treballadors va pactar-se a Madrid al desembre amb el suport d’una majoria sindical -tots els representants de la UGT a la taula negociadora i alguns delegats de CCOO hi van votar a favor-, però per a Catalunya el conflicte va tancar-se en fals. La fàbrica de Santa Perpètua de Mogoda ja suma gairebé cinc mesos de vaga i encara no s’albira una sortida fàcil al seu drama.

El comitè d’empresa de Panrico a Catalunya, en què CCOO té majoria, no va acceptar l’expedient però va veure com companys seus d’altres fàbriques desobeïen l’ordre de la cúpula i sí que donaven suport a l’ERO al·legant que les assemblees dels seus centres de treball eren partidàries de l’acord amb Panrico.

Per què alguns preferien signar l’acord i d’altres no? Mentre la planta catalana es jugava una retallada de 250 empleats, tres quartes parts del total, a la resta de fàbriques els acomiadaments eren pocs o fins i tot, com en el cas de Madrid, inexistents. A més, la companyia plantejava una retallada salarial de fins al 15% a tota la plantilla, que, en el cas de Santa Perpètua, suposava una segona rebaixa de sous després de la que ja s’havia pactat el 2012. En aquella ocasió, a més, també va aplicar-se un ERO que va aprimar la plantilla.

Els ponts de diàleg entre els diversos representants sindicals van trencar-se completament, i fins i tot les divisions catalanes de CCOO i la UGT no han trobat mai el consens. Aquest últim sindicat, que és majoritari a les oficines d’Esplugues de Panrico, mai ha donat suport explícit a la vaga que s’està fent a la fàbrica de Catalunya.

El conflicte a Coca-cola, una empresa amb un producte emblemàtic, també ha esquitxat la política. A Madrid, on l’altaveu de la protesta ha estat més fort, les crides al boicot dels treballadors han estat secundades per alguns líders polítics, com els socialistes Tomás Gómez i Rafael Simancas. S’hi han arribat a sentir fins i tot teories conspiratives sobre els motius ocults pels quals es tancava la planta a Madrid i no la de Martorelles, recordant que els màxims accionistes de l’empresa, la família Daurella, són catalans. El mateix Tomás Gómez va arribar a demanar enmig del conflicte que s’investiguessin els vincles dels Daurella amb la família Pujol.

Fa un any i mig, quan les set embotelladores de Coca-cola a Espanya es van fusionar en una sola companyia i van fixar la seu social a Madrid, algunes veus d’allà fins i tot deien que els Daurella fugien de Catalunya pel procés sobiranista. La Generalitat no va pronunciar-se i va vincular-ho a una decisió purament empresarial. Ara la seu segueix a la capital d’Espanya, però això no va impedir que Tomás Gómez digués fa setmanes que defensar la fàbrica madrilenya de Coca-cola era equiparable a defensar la unitat d’Espanya.

En el cas de Panrico, la Generalitat i partits catalans han defensat els llocs de treball criticant l’estratègia de la direcció de castigar excessivament la planta de Santa Perpètua, deixant-la amb efectius mínims. Però no hi ha hagut polítics parlant de favoritismes cap a altres centres ni tampoc s’han fet crides a deixar de consumir Donuts.

El departament d’Empresa ha exercit sense èxit fins ara com a mediador en el conflicte, que està encallat. CCOO va impugnar a Madrid l’ERO i el 25 de març hi haurà una vista judicial que pot marcar un punt d’inflexió a la fàbrica, ja que els ànims dels vaguistes comencen a trontollar després d’una vaga tan llarga. Mentrestant, el conflicte de Coca-cola està en un compàs d’espera, per veure quants empleats s’acullen voluntàriament en els 15 dies vinents a les alternatives que ha ofert el grup.

(Article d’Elena Freixa publicat el 2 de març al diari Ara)