Els partits i l’essència del populisme

Certament, almenys mentre no es trobi un instrument millor, els partits són indispensables per a la democràcia. Quins partits? Sovint quan es parla de partits es pensa en els existents. És a dir, en un sistema tancat. Per això quan apareixen forces nascudes en l'extraparlamentarisme, que tenen la gosadia de presentar-se a unes eleccions, se les etiqueta d'antipolítiques, com si l'exclusiva de la política fos dels partits que estan en les institucions. La representació democràtica dels ciutadans i la selecció adequada dels quadres que han de gestionar l'estat són tasques fonamentals dels partits. Les fan de manera molt deficient. El sistema de representació ha estat prou tancat perquè sigui viscut com una imposició que té poc a veure amb la realitat. Per això ara a Espanya es comença a produir el que a Catalunya va tenir lloc ja fa temps: la ruptura del bipartidisme imperfecte.

María Dolores de Cospedal va fer a la FAES una defensa dels partits polítics com a pilars davant la tirania i el populisme. Malament pot parlar de populisme un partit que va guanyar les eleccions amb l'essència del populisme: fer promeses sabent perfectament que no les podia complir. No n'ha complert ni una. Quan es governa només hi ha una defensa possible dels partits: afrontar la seva renovació. No es poden fer discursos farisaics contra la corrupció quan des d'un partit, en aquest cas el PP, es fa tot el que es pot per evitar la condemna dels seus corruptes. Mentre no estiguin disposats a obrir finestres i calaixos, encara que sigui al preu de la seva refundació, no tenen credibilitat. Si no fan el pas, només queda una alternativa: que els ciutadans, amb els seus vots, els substitueixin per uns altres. Ja està començant a passar. Però si no hi ha una reforma per redistribuir el poder, els nouvinguts seran cooptats per la casta. I tot seguirà igual. La societat canvia i els partits han d'evolucionar i sortir del seu món per donar respostes polítiques als ciutadans, no només als còmodes adversaris, companys de joc, que tenen asseguts al davant a l'hemicicle.

(Fragment de l’article “Llibertats i servituds” de Josep Ramoneda, publicat al diari Ara el 03/07/2013)