Ganivetes contra el dret a vaga

El Govern anuncia una nova reforma, una altra que no estava en el seu programa: la del dret a la vaga. «Sóc partidari d'una llei de serveis mínims perquè es compleixin» -va explicar Rajoy-. «He encarregat que s'estudiï per fer compatible el dret a la vaga i la llibertat dels ciutadans». La seva proposta parteix de cinc fal·làcies, tan òbvies com fàcilment desmuntables.

1. El Govern no busca regular els serveis mínims, sinó restringir el dret constitucional a la vaga. Només cal veure el moment en què arriba aquesta proposta: després del triomf de la vaga de neteja a Madrid, que ha demostrat que és fals això que la mobilització no serveixi per a res. Els treballadors van evitar els acomiadaments perquè la seva protesta va ser visible i els ciutadans van traslladar aquella pressió a l'ajuntament. En això consisteixen les vagues o les manifestacions. I aquells que proposen vagues que no es notin, o manifestacions als afores de les ciutats perquè no les vegi ningú, demanen posar filferro de ganivetes als drets fonamentals dels treballadors.

2. Els serveis mínims ja estan regulats. Que no hi hagi una llei específica no significa que no existeixi regulació. A més a més de les lleis, en un Estat de dret existeix la jurisprudència. En el cas dels serveis mínims, hi ha una sentència del Tribunal Constitucional que fixa clarament en què consisteixen i com s'apliquen aquests serveis mínims. A més a més, la Constitució el que demana és una llei que reguli «els serveis essencials de la comunitat», que no són el mateix que els serveis mínims.

3. No són els treballadors els que abusen dels serveis mínims. Al contrari, acostuma a ser l'administració pública quan exerceix com a patronal qui sistemàticament els incompleix, fixant uns serveis mínims abusius que després acostumen a rebutjar els tribunals. L'avantatge per als governs és que la sentència normalment arriba mesos o fins i tot anys després que la vaga s'hagi acabat. Així va passar en la vaga de metro de Madrid del 2010, on el Govern autonòmic va fixar uns serveis mínims del 50% que després els tribunals van rebutjar.

4. Els que violenten el dret a la vaga no són els piquets. Les dades són clares i surten del CIS, que el 2012 va realitzar una enquesta després de la vaga general del 29 de març, en què es demostra que són més del doble els treballadors que van voler fer vaga però no la van poder fer -per la pressió de la patronal o per por a l'acomiadament- que els que es van veure obligats a donar suport a la vaga contra la seva voluntat.

5. El dret a vaga forma part de la llibertat dels ciutadans, no està en contra seu. I contraposar tots dos drets és, simplement, intentar enfrontar uns ciutadans contra altres perquè una minoria torni a guanyar en un moment en què els més febles estan pagant tots els plats trencats.

Article d’Ignacio Escolar, publicat el 24 de novembre a El Periódico