El coratge
personal és un dels grans catalitzadors de la història i ben sovint, quan falla
la capacitat col·lectiva, és l'única arma capaç de salvar un país, una
generació, un grup humà. N'hi ha prou que una persona s'alce, es pose dempeus i
explique què passa de debò. I adopte una actitud conseqüent sense tenir por de
possibles represàlies. I només cal que, gràcies al seu exemple, els altres
entenguem que si no guanyem serà perquè no voldrem, no pas perquè no puguem.
Car al final guanyar és ben senzill: et plantes davant un jutge, expliques que
és l'hora de deixar de banda projectes que no trauen cap a res o engegues
aquells que es pensaven que eren els teus amos perquè et pagaven uns diners
cada quinze dies. Guanyes quan abraces la teua llibertat de pensar, d'actuar,
de ser conseqüent, i amb això fas molt més creïble, concreta i sòlida la
determinació cap a la victòria de tots. Eixe és el camí. I si algú tenia massa
nervis ja sap on hi ha el pot de la til·la: es diu coratge i, sortosament, en
aquest país en tenim de sobres.
(Article de
Vicent Partal publicat el 4 de març a Vilaweb – Article complet aquí)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada