És ben
visible la violenta escalada verbal que protagonitza la dreta espanyola,
concretament PP i Ciutadans. Dos grups que, aquests últims dies, traspassen
tots els límits tolerables en un sistema democràtic. No és només la immensa
barrabassada de Wert, aquesta descomunal agressió que protagonitza de nou el més
demencial ministre espanyol d'educació que podem recordar. Perquè aquesta gent
ja han anat i va molt més enllà del debat escolar. Van començar identificant la
voluntat popular, expressada reiteradament a les urnes, amb el colpisme, trampa
habitual de tots els moviments feixistes. Però darrerament han fet passos com
més va més greus. Les amenaces de Ciutadans contra la manifestació de l'11 de
setembre, la xenofòbia de què va fer gala el diputat Santamaría a Salt o la
insinuació, ahir, d'un altre candidat del PP dient que els catalans hauríem de
ser deportats amb tren per la Jonquera són manifestacions simplement
inadmissibles. Perquè amenacen l'essència de la democràcia.
La reacció,
per tant, s'imposa. Cal denunciar amb tota contundència i sense embuts Ciutadans
i el Partit Popular. Cal deixar clar que el seu comportament repugna a la gran
majoria de la població. I
cal bastir al voltant d'aquests dos partits un mur cívic en defensa de la
democràcia i dels drets, de la convivència i la llibertat. La
proposta de Ciutadans i PP és massa evident: com que no poden guanyar a les
urnes consideren que cal trencar les urnes. I això simplement no ho podem
consentir. La 'dialèctica dels punys i les pistoles' joseantoniana és viva avui
en boca de Carina Mejías, de Sergio Santamaría, d'Albert Rivera o d'aquest
peculiar personatge que es presenta per a batlle de Cardedeu i que vol que
tornem a transitar el camí de l'exili que ja van fer els nostres avis.
La coneguda
frase de José Antonio Primo de Rivera és una de les més terribles que recorda
la història política d'Europa. El fundador de la Falange va afirmar: 'No hi ha
més dialèctica admissible que la dialèctica dels punys i les pistoles, quan
s'ofèn la justícia o la pàtria' --la pàtria espanyola, és clar. I el resultat
de la imposició d'aquella dialèctica és ben viu encara al nostre país, fins i
tot ara que han passat dècades i només falten mesos per a deslliurar-nos-en.
Però no ens hauria d'estranyar. És la nostra força i la constatació que som a
punt de guanyar que els obliga a descarar-se. Ara, com aleshores, ells deixen
clar el menyspreu a la
majoria. I ara, a diferència d'aleshores, cal que entenguem
on és l'enemic de la llibertat, cal que hi fem front però cal, sobretot, que
guanyem. Que guanyem nosaltres i no ells. Que guanyem pels qui som avui però
també per tots aquells qui van haver de sofrir durant llargues dècades aquest
ahir terrible i criminal que Ciutadans i PP, encara avui, volen que torne.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada