Mileuristes

Només fa quatre dies –o tres– el terme mileurista era utilitzat amb to pejoratiu. Es considerava que un treballador que guanyava mil euros al mes era poc més que un desgraciat. Entrar en aquesta franja despertava la misericòrdia social i quasi el subsidi. Els mil euros tot just arribaven per al pa i l'aigua. Després va arribar la crisi. Ara guanyar mil euros és un miracle. Els mileuristes tenen feina i qui té feina és un privilegiat. Altíssimes botigues de grans cadenes internacionals de roba íntima o exhibida paguen als nous treballadors entre set-cents i mil euros al mes. Hores extres i dissabtes inclosos. I encara sort i encara gràcies. S'ha creat, doncs, una doble escala salarial entre els que s'incorporen a un lloc de feina i els que encara mantenen les condicions del passat que semblen ser privilegis. Les autoritats europees avisen contra aquest mur laboral. El govern de Rajoy, que n'ha estat l'inductor, mira cap a un altre costat. Alguns, de més cínics, proclamen que qui té un treball no té dret a queixar-se'n. Òbviament, com que no hi havia pesseta per devaluar, la crisi ha devaluat els salaris. La protesta social esta més que justificada. Sobretot en aquells casos en què els beneficis empresarials no justifiquen condicions de galiot. Però hi ha una altra pregunta que es fa poca gent. Què estem fent tots plegats per millorar el teixit productiu, els productes que exportem i que competeixen amb l'alta tecnologia alemanya o amb els baixos costos dels estats emergents?

(Article de Vicent Sanchis, publicat el 17 d’abril al diari El Punt Avui)