dilluns, 30 de setembre del 2013

Teniu el nostre suport

La Secció sindical de la CGT a l’Ajuntament de Sant Cugat del Vallès donem suport incondicional a totes les persones que participen a la vaga del sector educatiu que s’està portant a terme a les Illes Balears, alhora que els encoratgem a no defallir en la lluita.

A més, degut a la necessitat de multiplicar la solidaritat, demanem a tothom de nodrir el compte de la Caixa de Resistència: 2056-0009-74-4102003418 de Caixa Colonya (a nom de l’Obra Cultural Balear).

A continuació copiem dos fragments d’articles molt interessants relacionats amb la vaga, els quals recomanem de llegir complets:

“Els mestres i professors de les nostres Illes estan donant en aquests dies la millor lliçó de les seves vides. I l’estan impartint fora de les aules: al carrer, en les assemblees, en la seva vida quotidiana, alterada per un conflicte que no han provocat i que ningú desitjaria, però al que s’han vist abocats per l’estultícia d’els qui ens mal-governen. El binomi ultradretà de Bauzà-Delgado (“botiflers i mala bava”, que dirien els d’Al Tall) creient que la seva majoria absoluta en unes institucions desprestigiades els donen patent de cors, intenten aniquilar l’ensenyament públic, com a titelles de Wert-Rajoy i, de pas, despullar la llengua catalana del seu paper vehicular en l’ensenyament, reduint-la a nivells subalterns, col·loquials o folklòrics.”

(Fragment de l’article La Vaga dels mestres de les Illes, la nostra Vaga, de Pep Juàrez, secretari general de CGT Balears)

“Avui la vaga continua. I ha de continuar. Reforçada i legitimada per l'enorme manifestació d'ahir, que també era un 'gràcies' als nostres mestres, a aquests mestres que han sabut significar-se en la defensa de tots. A aquests mestres que han esdevingut herois quotidians, accessibles, de carn i ossos. La vaga ara no pot aturar-se. El crit multitudinari ahir de 'fora Bauzá!' indica ben clar i ben net el desvetllament de la societat mallorquina i de les altres illes, avivat per la vaga indefinida dels docents. Ara, per tant, no és l'hora d'afluixar, és el moment d'anar més enllà.”

(Fragment de l’article Per Mallorca ens ix el sol, de Vicent Partal, director de Vilaweb)

Llum al final del túnel?

Segons aquesta notícia publicada al diari El Punt Avui, el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya ha reconegut el dret dels treballadors de les universitats públiques a percebre part de la paga extra de Nadal de l’any passat.

Esperem que aquest reconeixement arribi aviat a les administracions locals.

divendres, 27 de setembre del 2013

28 de setembre: Dia internacional per la despenalització de l’avortament

El Partit Popular està disposat a continuar la seva proposta de canviar la Llei de Salut Sexual i Reproductiva a finals d’octubre. Ho ha anunciat el ministre Gallardón, també vol reformar el Codi Penal.

Ens estan deixant sense dret a viure lliurement en tots els àmbits, laboral, familiar, social ... i sexual.

Gallardón ha anunciat en diverses ocasions que una menor no pot avortar sense permís patern i que anava a endurir els supòsits per danys físics o psíquics a la mare.

Aquest govern vol convertir el poc que tenim i que hem aconseguit després d’anys de lluita en una de les lleis més retrògrades d’Europa. No parlen de formació, ni de prevenció, temes pendents i molt importants.

A nivell de Sanitat ja han reformat el tema de la reproducció assistida: les dones solteres o casades amb altres dones no tenen opció a inseminar, has d’estar casada amb un home. ara volen reformar l’actual llei de salut sexual i reproductiva. Pas a pas veiem com el PP va modelant la figura de la dona espanyola del segle XXI: dona submisa, bona i cristiana. Com ja van fer en els anys 60.

La CGT defensa la llibertat de les persones en tots els sentits. No es pot discriminar ningú perquè tingui ploma o perquè vulgui tenir un fill o una filla sense casar-se.

Avortar és l’última opció que li queda a la dona que no vol seguir amb l’embaràs. És una decisió personal, de vegades compartida i sempre dolorosa. Però és un dret que tenim les dones sobre el nostre cos: triar la nostra maternitat lliurement. Ningú, ni l’Església que ens culpabilitza, ni l’Estat que ens reprimeix han d’obligar a tenir fills per ser dones i perquè consideren que aquesta és la nostra funció.

Des de CGT convoquem a totes les persones que se sentin afectades amb aquestes retallades a què mostrin la seva repulsa, ja no només contra la reforma de la llei de l’avortament, sinó també contra el seu model de família i de sexualitat, monoparental, patriarcal i retrògrad, que legitima la violència vers les dones i els cossos de les persones sense reconèixer totes les formes de sexualitat possibles.

El 28 de setembre és el dia per la despenalització de l’avortament. Cada dia es realitzen 55 mil avortaments insegurs al món, el 95 per cent en països en vies de desenvolupament, els quals són responsables d’una de cada vuit morts maternes.

Per un dret a decidir lliure de prejudicis i convencions socials, pel dret a una educació sexual.

Contra la repressió dels cossos i de les decisions de les dones

AVORTAMENT LLIURE I GRATUÏT. EL MEU COS ÉS MEU... JO DECIDEIXO.

SECRETARIA DE LA DONA DE CGT

Com funciona el ple municipal a Sant Cugat?

El passat 30 d’agost el Diari de Sant Cugat va publicar l’article Com funciona el ple municipal a Sant Cugat?

Mai està de més donar-hi una ullada.

dilluns, 23 de setembre del 2013

Presidència de la Junta de Personal

La companya Mari Carmen Vidal ha estat escollida nova presidenta de la Junta de Personal de l’Ajuntament de Sant Cugat en substitució de la Jani Miñarro, que va deixar el càrrec a finals de juliol al anar a treballar a l’Ajuntament de Ripollet.

Li desitgem bona feina i molta força per poder tirar endavant els temes que tenim pendents de resoldre amb l'equip de govern.

El constitucional admet altres tres recursos contra la supressió de la paga extra

A continuació us copiem l’article El Constitucional admite otros tres recursos contra la supresión de la extra publicat a El País el 16 de setembre d’enguany:

"El Tribunal Constitucional ha admitido a trámite tres nuevos recursos contra la supresión de la paga extraordinaria que el Gobierno de Mariano Rajoy dictó en julio de 2012 para todos los funcionarios.Los órganos que presentaron los recursos son la Audiencia Nacional, el Tribunal Superior de Justicia de Castilla y León y un juzgado de lo contencioso adminsitrativo de Tarragona.

La admisión a trámite y el debate sobre la constitucionalidad de la medida se une a la acordada ya en mayo para otro recurso presentado por la sala de lo Social de la Audiencia Nacional que, en ese caso, se limitaba al personal laboral del sector público a raíz de la denuncia que interpusieron los sindicatos de la Compañía Española de Tabaco en Rama (Cetarsa).

Los tres órganos judiciales hacen referencia en sus recursos a la vulneración de los artículos 9.3 y 33 de la Constitución que hacen referencia a la imposibilidad de que las medidas sean retroactivas y a la propiedad privada. La paga extra se suspendió para los funcionarios en julio de 2012 pero, desde el 30 de junio, los empleados públicos habían adquirido derechos para recibir la remuneración, con lo que ya se habían devengado 15 días. 

Ahora, el Constitucional dará traslado de su decisión al Congreso, el Senado, el Gobierno y el Fiscal general del Estado que tendrán 15 días para presentar alegaciones."

Pesca [humor]



Reformar l’administració? Millor l’estat

Es repeteix que la Generalitat va perdre l'oportunitat de crear una administració pública moderna, evitant els vicis de la de l'estat espanyol. Davant d'aquesta crítica, ja el 1998 el president Pujol va crear una comissió per modernitzar l'administració, presidida per l'aleshores conseller Trias. Els treballs d'aquella comissió, i d'altres esforços benintencionats que segurament s'han emprès posteriorment, no han fet minvar la percepció que el tema segueix pendent. Potser per aquest motiu, el president Mas va demanar a un grup d'acadèmics de primer nivell que, gratis et amore , li donessin la seva opinió sobre la qüestió. La comissió, presidida per Guillem López Casasnovas, va entregar el seu informe fa un parell de mesos.

Les propostes poden resumir-se en tres principis:

-Menys funcionaris. Només haurien de tenir aquest caràcter els llocs de treball que exigeixen autoritat administrativa: jutges, policies, inspectors, i pocs més. La resta del personal hauria de tenir estatut laboral: possibilitat d'acomiadament, retribució vinculada a la productivitat, mobilitat, etc.

-Una administració pública més petita, dedicada només a dirigir els serveis públics, la prestació dels quals s'hauria d'externalitzar. La idea és que l'empresa privada oferiria uns preus i unes condicions en concurrència, i més favorables per a l'administració (i, en darrera instància, per al contribuent).

-Gestionar els recursos humans d'una manera més pròpia d'una organització dinàmica, seleccionant no en base a una prova memorística (la clàssica oposició) sinó en base a les aptituds per gestionar, i fer dependre la carrera no de l'antiguitat sinó dels mèrits.

Es tracta de propostes de sentit comú que coincideixen amb l'experiència de moltes de les persones que han tingut responsabilitats públiques. Jo mateix, en la mesura que en vaig tenir a la Generalitat, vaig procurar actuar d'acord amb aquests principis.

D'altra banda, aquestes propostes són molt populars, perquè la ciutadania és molt conscient dels privilegis i petits abusos dels funcionaris: els horaris, els esmorzars, el ritme laboral...

Si aquells principis són raonables i populars, ¿per què no s'han portat a terme? La pregunta és especialment oportuna perquè la proposta independentista s'enfronta a la crítica que Catalunya no té un model d'administració pública més eficient que l'espanyol. La resposta és que hi ha tres obstacles.

El primer és que, malgrat els privilegis i els abusos, el sistema és raonablement eficient. Catalunya té tan pocs funcionaris (11% dels ocupats) com els països europeus (Suïssa, Països Baixos, Àustria) que en tenen menys, i menys de la meitat que els països nòrdics.

El segon és que, malgrat el que diuen la teoria i el sentit comú, l'empresa privada no pot proveir certs serveis que són bàsics per organitzar una societat decent. L'ensenyament primari és l'exemple clàssic. Cap país del món, per molt liberal que es vanti de ser, ha aconseguit res semblant a un sistema privat d'ensenyament primari universal. És cert que la meitat de l'escola catalana és privada i que el sistema funciona raonablement bé, però el sistema escolar dels països nòrdics funciona molt millor, i és totalment públic. El mateix aproximadament pot dir-se de la sanitat universal.

El tercer és que el funcionariat constitueix el gran fre a la corrupció política, i per això cada escàndol acaba amb decisions que reforcen el seu paper: informes previs, intervenció dels processos, auditories internes, etc. El pes del funcionari no minva perquè l'alternativa fa basarda: polítics actuant sense traves.

No podem sinó concloure que, en realitat, la reforma de l'administració no és prioritària. Els responsables de la situació en què ens trobem no són ni els funcionaris ni el seu estatut, sinó els que els dirigeixen, que són els càrrecs polítics: diputats, ministres i consellers. Són aquests els que han decidit la construcció d'infraestructures innecessàries, la insensata política energètica i els insostenibles compromisos de l'estat del benestar que ens han arruïnat. És cert que no es pot demanar comptes a un funcionari sobre la vàlua del seu treball, però tampoc la carrera del polític depèn de la vàlua dels seus serveis a la societat. Qui vulgui construir una proposta per a la societat actual, sigui un regeneracionista espanyol o un independentista català, del que s'ha de preocupar no és de reformar l'administració, sinó l'estat, i concretament de les normes de selecció i control dels nostres dirigents. El més prioritari no és l'estatut del funcionari, sinó la llei de partits, la llei electoral i l'ètica pública.

(Article de Miquel Puig, publicat el 24 d’agost de 2013 al diari Ara)

dilluns, 16 de setembre del 2013

El Govern planteja congelar el sou als funcionaris

A continuació us copiem l’article El Gobierno plantea congelar el sueldo a los funcionarios... publicat a Expansión.com aquest 12 de setembre:

El Gobierno no tiene previsto impulsar ninguna subida salarial a los empleados públicos el año que viene. Eso sí, a cambio, no les quitará la paga extra y Montoro baraja devolverles algún día libre.

La maquinaria del Gobierno está trabajando a marchas forzadas para diseñar una de las normas más importantes del curso político: los Presupuestos Generales del Estado. Y, como cada año, una de las partidas que más inquieta a cerca de tres millones de personas es la que afecta a los empleados públicos.

Como ha adelantado EXPANSIÓN, el ministro de Hacienda, Cristóbal Montoro, no tiene previsto ninguna subida salarial” a los funcionarios en 2014, una iniciativa que afectaría tanto a los trabajadores de la Administración central, a los de los ayuntamientos, a los de las comunidades y a los de algunas empresas públicas, según fuentes gubernamentales. Y que es imprescindible para cumplir con la reducción del déficit que exige a España la Comisión Europea.

Sin recurrir de nuevo a la congelación salarial será prácticamente imposible reducir el déficit del 6,3% al 5,8%, y menos con el crecimiento de la actividad inferior al 1% que pronostican la mayoría de los servicios de estudios.

Sin embargo, a cambio, el ministro de Hacienda está barajando hacer un guiño al colectivo de empleados públicos para compensar la contención salarial que vienen padeciendo en los últimos años. Por eso, ya ha comentado a algunos grupos de funcionarios en privado que planea devolverles alguno de los días libres que les quitó cuando comenzó la legislatura, los famosos “moscosos”.

Montoro redujo de seis a tres días los días libres en julio de 2012 y ahora ha anunciado a algunos funcionarios que le gustaría revertir esta polémica decisión en cuanto sea posible.

La partida de gastos de personal del Estado es de las más difíciles de reducir desde que comenzó la crisis. Que la Administración central se gaste cerca del 3% del Producto Interior Bruto (PIB) anual en salarios públicos cobra especial relevancia si se tiene en cuenta que sólo medio millón de los tres millones de trabajadores del sector público que hay en España depende del Gobierno central. Las autonomías en cambio emplean a 1,7 millones de personas y los ayuntamientos a cerca de 700.000.

Al parecer, lo que el Gobierno no tiene previsto lanzar este año es otro recorte de las pagas extra de Navidad a los trabajadores de las administraciones, una medida que ha servido para conseguir que el déficit se redujera al 7% el año pasado y para sortear el rescate.”

La independència de Gramsci

[...] la lliçó d’aquest canvi d’hegemonia cultural és dura o difícil de pair pels militants d’ICV i EUiA, pels socialistes catalanistes que encara hi ha al PSC, per la petita però activa diàspora trotskista, per no poca gent de la CUP i, de ben segur, fins i tot per algun esquerranós d’ERC. I, per descomptat, per CCOO, UGT, USOC… i fins per la CGT que podria reivindicar aquell discurs del Noi del Sucre a Madrid, el 1919, en que el líder de la CNT va dir: “Nosaltres, els treballadors, com sigui que amb una Catalunya independent no hi perdríem res, ans el contrari, hi guanyaríem molt, la independència de la nostra terra no ens fa por. [...]

Fragment de l’article La independència de Gramsci, de Marc Andreu, publicat a ElDiario.es el 12 de setembre d’enguany. 

divendres, 13 de setembre del 2013

Una oferta difícil de rebutjar [humor]

(Publicat a ElDiario.es)

Relaxing World Cup of Café con Leche

Un company ens recomana que llegim el divertit article Madrid acogerá la primera ‘Relaxing World Cup of Café con Leche’ de la historia publicat a la revista humorística El Jueves.

Joan Carles, un pare generós

La cosa resumida seria: el ciutadà Carles va deixar 1,2 milions a sa filla Cristina per ajudar-la a comprar-se un humil palauet que valia 5.800.000 euros. Bé, i també per pagar els altres 3 milions d'euros que van costar les obres al palauet (que si pintes les habitacions de la canalla, que si canvies la cortina de la dutxa... res, detallets). Total, que una parella jove i amb quatre fills va haver d'afrontar despeses per un valor total de 9 milions d'euros. ¿Entén vostè ara perquè el marit de la noia en qüestió va haver de buscar-se uns ingressos atípics ? Si és que la vida està molt dura...

Però pitjor va ser per al pare. El seu sou brut anual és de 292.752 euros, repartits entre 140.518 de retribució i 152.233 de despeses de representació. D'aquí cal treure, segons va dir al seu dia el secretari general de la Casa del Rei, una retenció del 40% (curiosament la llei d'IRPF parla del 51%, però segurament estic equivocat). És a dir, el sou net anual del papà és de 175.652 euros. Això vol dir que el préstec va significar, així a ull, donar el sou (sencer) de vuit anys. ¿No troba que és un detall molt entranyable que afegeix encara més campechanía a la campechanía ja habitual? Imagini-s'ho, tot un rei va estar-se vuit anys sense gastar-se ni 50 cèntims en tramussos per poder fer un bon regal a la seva estimada filla. La sort és que ara la noia ha trobat dues feines a Suïssa que li permetran ingressar 600.000 euros (bruts) a l'any. I això em reconforta molt perquè vol dir que ho tindrà molt més fàcil per poder tornar el préstec. Qui va dir que aquesta generació viuria pitjor que els seus pares?

(Article de Iu Forn, publicat el 3 de setembre de 2013 al diari Ara)

dilluns, 9 de setembre del 2013

La Botella [humor]



Rebaixar sous no és la solució

Primer va ser l'FMI i després ha estat la Comissió Europea. Tots dos insisteixen que Espanya ha de rebaixar un 10% els sous per guanyar competitivitat i sortir de la crisi. Aquesta tesi de la devaluació interna (com que no podem devaluar la moneda rebaixem els salaris perquè els nostres productes siguin més barats) no és nova i l'han defensada economistes de prestigi com Paul Krugman. I en certa mesura, des de l'inici de la crisi, aquest ajustament de sous ja s'ha anat produint en molts sectors (amb una rebaixa mitjana del 6%), al marge que hi hagi casos concrets d'indústries que només poden ser competitives rebaixant-los una mica més.

Però la realitat és que els sous no són la variable decisiva que explica la poca competitivitat de l'economia espanyola i catalana. De què es queixen els empresaris? Tal com demostra la reacció de les patronals, els empresaris no consideren que els sous siguin el seu principal problema ni la seva màxima prioritat. Sí que ho són, per contra, les dificultats per accedir al crèdit o una excessiva burocràcia que llasta la seva activitat.

La rebaixa de sous, que en tot cas sempre ha de ser selectiva i temporal (fins que es recuperin els beneficis), no pot ser en cap cas la clau per sortir de la crisi, perquè sempre hi haurà països amb costos laborals més baixos. Pot ser, com a màxim, una solució transitòria pensada precisament per salvar llocs de treball. La clau per guanyar competitivitat s'ha de buscar abans en la inversió en recerca i innovació, en formació, en infraestructures adequades, etc. per crear entorns més productius.

Les rebaixes de sous estan pensades per afavorir les exportacions, però obvien l'impacte en el consum intern. En un context com l'actual, de pujada d'impostos i retallades en el sector públic, una pèrdua generalitzada de poder adquisitiu resultaria letal per al mercat intern, del qual depèn encara bona part del nostre teixit empresarial. El remei seria pitjor que la malaltia. En lloc d'això, les autoritats econòmiques haurien de centrar els seus esforços en allò que ha estat identificat com el principal factor que ofega les empreses: la manca de crèdit.

(Editorial del 8 d’agost del diari Ara)

dimecres, 4 de setembre del 2013

Por lo que puedo afirmar... [humor]



Simfonia fúnebre per a la classe treballadora

En ple estiu, amb total traïdoria, el Govern, la Patronal, la Unió Europea, el Fons Monetari Internacional, en definitiva, qui exerceixen el poder, estan orquestrant una simfonia d’ordres, decrets, propostes, estratègies... que, camuflats entre molt soroll mediàtic, sona de forma harmònica a mort i defunció dels drets laborals i socials de la classe treballadora i els col·lectius socials més empobrits.

Les últimes dades de la EPA i de l’INEM mostren els veritables efectes de la reforma laboral aprovada pel govern, destruir ocupació indefinida i crear ocupació precària, a temps parcial, i sense drets.

Els experts contractats pel poder proposen una reforma de les pensions arbitrària, discrecional, que pretén convertir el dret a una pensió pública digna en un negoci.

El cas Bárcenas representa la degradació del sistema democràtic representatiu i comença a ser digerit per l’opinió pública, per a això, està bastant amb una dosi de nacionalisme espanyolista enfront de Gibraltar.

Mentrestant, el FMI, la UE i la pròpia patronal, plantegen que cal reduir els salaris perquè tornem a l’esclavitud, a treballar pel menjar.

Per la seva banda el govern espanyol aprova un nou decret en l’últim consell de ministres que reforma la reforma laboral i afina l’ajustament de la soga que està asfixiant a les i els treballadors.