Una frivolitat intolerable

Després de fer-nos ballar tant el cap amb el tema de la llei de l’avortament, ahir es votar al Congrés de Diputats una modificació de la llei vigent destinada a impedir que les dones de 16 i 17 anys puguin avortar sense parlar-ne amb els seus pares. Vaig escriure d’aquest tema a l’ARA fa un parell de mesos: la gran majoria de les joves ho fan amb el consentiment familiar, i quan no és així és perquè hi ha darrere alguna situació molt difícil: família desestructurada, violacions per part d’algun familiar, pares empresonats, marginats o absents, etc. És a dir: no consultar la família, en aquests casos, no es deu a cap caprici, a cap criaturada, sinó que és el signe d’una solitud i una desemparança que fan feredat. Són noies que haurien d’estar doblement protegides per l’Estat en aquestes circumstàncies, i no enviades a casa a tenir una criatura que no desitgen, que probablement no poden criar i de la qual és possible que es desfacin com puguin, posant en perill la pròpia vida.

I què li importa al PP, tot això? La seva motivació va per un altre camí: quedar bé amb els pro vida, dir que ha complert amb el que va prometre, procurar no perdre cap vot al centre, cap vot de dona, tenir poc mullader intern... Raons totes basades en càlculs i interessos partidistes del nivell més mediocre i més oportunista, que ni tan sols els garanteixen aconseguir no perdre suports: els pro vida estan enfadats, alguns diputats del PP també, i la gran majoria de dones d’Espanya afegirem un altre greuge als molts que ja acumulem en aquest tema. Però tant li fa, perquè tot això no impedirà el sofriment de les noies joves en les situacions més fràgils. Amb una frivolitat intolerable el PP vota contra la seva llibertat de ser mares, sense cap raó sòlida, sense aturar-se a pensar per què actua així. Només perquè li convé. Vota aquesta prohibició com en un altre moment impedeix resoldre els problemes dels desnonaments, o apuja o rebaixa els impostos, o imposa la religió a les escoles, o tantes altres arbitrarietats indefensables. Perquè qui mana, mana, i prou. Ètica? De què em parleu? L’últim que li preocupa és el patiment de les persones; tot es redueix a un joc d’interessos en el qual el patiment aliè no té cap pes enfront dels grollers maquiavel·lismes de partit. És com ha actuat durant tota la legislatura, i segur que no en podem esperar res millor. Recordeu-vos-en a l’hora de votar. Amb el nostre vot donem el permís d’actuació en camps molt diversos, i cal votar de manera que no ens n’hàgim d’avergonyir, ni fer-nos còmplices de segons què.

(Article de Marina Subirats, sociòloga, publicat el 15 d’abril al diari Ara)