dijous, 20 de juny del 2013

Una jubilació digna i justa

El benestar en educació, sanitat i les prestacions socials han passat per la tisora en repetides ocasions, i una altra retallada acabaria amb aquests tres pilars públics. ¿Què més queda per desballestar? Les pensions que vol la troica, a canvi de dilatar el dèficit espanyol amb més interessos, ¿han de modificar la reforma del 2011 dissenyada fins al 2027? Han vist en els treballadors grans un filó de rendibilitat econòmica. ¿Com i quan es plantaran? La revolta popular dels francesos va mantenir intocable el seu model, que passarà de 60 a 62 anys de manera progressiva. ¿Per què els espanyols han de passar per l'adreçador europeu per jubilar-se? Tres factors pretenen interposar-se davant la merescuda jubilació: la prolongació de la vida laboral fins als 67 anys, més temps de cotització per percebre el 100% de prestació i la desvinculació de l'IPC. El col·lectiu de jubilats fa tres anys que està de regressió, i aquesta ironia estatal que les pensions actuals no s'han tocat treu de polleguera el pensionista que cobra poc més del sou mínim interprofessional (650 euros). Retallar pensions més elevades seria una injustícia perquè totes estan calculades al cèntim sobre els barems de la cotització aportada. ¿Què són 2.000 euros nets al mes si ho comparem amb salaris aterridors d'alguns banquers, directius o polítics? ¿Què s'ha de fer amb els jubilats? Un model digne i sostenible s'aconsegueix únicament amb més contribucions via laboral, pressupostària o pressió fiscal sobre defraudadors i rics.

(Article de Ramon Mas Sanglas publicat el 19 de juny a la secció Cartes dels lectors de El Periódico)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada