El benestar
en educació, sanitat i les prestacions socials han passat per la tisora en
repetides ocasions, i una altra retallada acabaria amb aquests tres pilars
públics. ¿Què més queda per desballestar? Les pensions que vol la troica, a
canvi de dilatar el dèficit espanyol amb més interessos, ¿han de modificar la
reforma del 2011 dissenyada fins al 2027? Han vist en els treballadors grans un
filó de rendibilitat econòmica. ¿Com i quan es plantaran? La revolta popular
dels francesos va mantenir intocable el seu model, que passarà de 60 a 62 anys
de manera progressiva. ¿Per què els espanyols han de passar per l'adreçador
europeu per jubilar-se? Tres factors pretenen interposar-se davant la merescuda
jubilació: la prolongació de la vida laboral fins als 67 anys, més temps de
cotització per percebre el 100% de prestació i la desvinculació de l'IPC. El
col·lectiu de jubilats fa tres anys que està de regressió, i aquesta ironia
estatal que les pensions actuals no s'han tocat treu de polleguera el
pensionista que cobra poc més del sou mínim interprofessional (650 euros).
Retallar pensions més elevades seria una injustícia perquè totes estan
calculades al cèntim sobre els barems de la cotització aportada. ¿Què són 2.000
euros nets al mes si ho comparem amb salaris aterridors d'alguns banquers,
directius o polítics? ¿Què s'ha de fer amb els jubilats? Un model digne i sostenible s'aconsegueix únicament amb més
contribucions via laboral, pressupostària o pressió fiscal sobre defraudadors i
rics.
(Article de
Ramon Mas Sanglas publicat el 19 de juny a la secció Cartes dels lectors de El
Periódico)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada