(...) Negar l’evidència i no fer res. Convertir la política del qui dia
passa any empeny en un lema de vida. A qualsevol diagnòstic, recepta la mateixa
fórmula. Amb Catalunya, actua amb la mateixa plantilla. Fins al punt que entre
el sobiranisme, ja s’acostuma a dir i repetir un argument: “Espanya no té
projecte per a Catalunya”. Perdó, Espanya no és que no tingui projecte per a
Catalunya, és que ni tan sols en té per a Espanya. Aparcat sine die el miratge dels Jocs Olímpics de
Madrid, no hi ha cap moguda que engresqui a ningú. Ni als de casa ni als de
fora. Espanya només és atractiva per a jubilats d’or que, fugint de freds i
boires europeus, s’arreceren en el clima mediterrani, i per a subsaharians
disposats a saltar tanques per buscar-se la vida en un món nou que, per fotut
que sigui, tenen la il·lusió que serà millor que el seu. Sembla com si Rajoy ho
fiés tot a la roja, amb el
desig que un altre gol d’Iniesta al Mundial torni a fer trempar la parròquia,
es converteixi en cortina de fum de la indolència i, de passada, Barcelona
s’ompli, de nou, de banderes espanyoles. La política de tapar forats, de fer-ho
tot a curt termini, els ha impedit de mirar enllà i saber què volen fer amb la
cultura, amb l’economia, amb el turisme... Si més no a Catalunya, avui -i no
per mèrits del govern-, hi ha un repte il·lusionant i apassionant a l’horitzó.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada