La promesa
més falsa que m’havien fet mai fins ahir era “Aprengui anglès en deu dies i
sense esforç”. Segurament competeix amb “Deixar de fumar és fàcil si saps com”,
que sempre m’ha sorprès veient patir els exfumadors, però no ho he patit a la
pròpia pell. Prometre tres milions de
llocs de treball en quatre anys i mig, com va fer Rajoy, em sembla molt més que
una broma de mal gust, em sembla un fet extemporani, un viatge en el túnel del
temps, una promesa del passat, perquè no té futur. Perquè no és només la
xifra, ni tan sols que no vagi acompanyada de grans propostes, és el mateix fet
de considerar aquesta crisi com un fet passatger que permetrà que tot torni a
ser com abans. No conec cap persona assenyada, sigui de la ideologia que sigui,
que no hagi entès a hores d’ara que això que ha passat és alguna cosa més que
uns mals anys. I que encara no hi hem trobat sortida; de fet, l’economia
continua en mans del capitalisme financer, i per tant continua creixent la
desigualtat, continua patint la classe mitjana, i no tenim indicis de què pot
suposar un gir. M’agrada que a Podem i a altres alternatives se’ls demani com
ho faran, es dubti de les seves receptes. Però això val per a tothom, i per als
que ja manen igual o més. La música de
prometre milions de llocs de treball indica salvar l’estat del benestar,
recuperar el consum, reforçar aquesta antiga classe mitjana condemnada al
proletariat. Si la trampeta és fer sonar la música però amb una altra
lletra, a veure si cola, és irresponsable i una burla a la gent que necessita
esperança. Perquè l’esperança exigeix
realisme, confiança i seriositat, que és el contrari d’un triomfalisme banal
que sona ofensiu.
(Article de
Carles Capdevila publicat el 25 de febrer al diari Ara)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada