Es repeteix que la Generalitat va perdre l'oportunitat de crear una
administració pública moderna, evitant els vicis de la de l'estat espanyol.
Davant d'aquesta crítica, ja el 1998 el president Pujol va crear una comissió
per modernitzar l'administració, presidida per l'aleshores conseller Trias. Els
treballs d'aquella comissió, i d'altres esforços benintencionats que segurament
s'han emprès posteriorment, no han fet minvar la percepció que el tema segueix
pendent. Potser per aquest motiu, el president Mas va demanar a un grup
d'acadèmics de primer nivell que, gratis et amore , li donessin la seva opinió
sobre la qüestió. La
comissió, presidida per Guillem
López Casasnovas, va entregar el seu informe fa un parell de
mesos.
Les propostes poden resumir-se en tres principis:
-Menys funcionaris. Només haurien de tenir aquest caràcter els llocs de
treball que exigeixen autoritat administrativa: jutges, policies, inspectors, i
pocs més. La resta del personal hauria de tenir estatut laboral: possibilitat
d'acomiadament, retribució vinculada a la productivitat, mobilitat, etc.
-Una administració pública més petita, dedicada només a dirigir els
serveis públics, la prestació dels quals s'hauria d'externalitzar. La idea és
que l'empresa privada oferiria uns preus i unes condicions en concurrència, i
més favorables per a l'administració (i, en darrera instància, per al
contribuent).
-Gestionar els recursos humans d'una manera més pròpia d'una organització
dinàmica, seleccionant no en base a una prova memorística (la clàssica
oposició) sinó en base a les aptituds per gestionar, i fer dependre la carrera
no de l'antiguitat sinó dels mèrits.
Es tracta de propostes de sentit comú que coincideixen amb l'experiència
de moltes de les persones que han tingut responsabilitats públiques. Jo mateix,
en la mesura que en vaig tenir a la Generalitat, vaig procurar actuar d'acord
amb aquests principis.
D'altra banda, aquestes propostes són molt populars, perquè la ciutadania
és molt conscient dels privilegis i petits abusos dels funcionaris: els
horaris, els esmorzars, el ritme laboral...
Si aquells principis són raonables i populars, ¿per què no s'han portat a
terme? La pregunta és especialment oportuna perquè la proposta independentista
s'enfronta a la crítica que Catalunya no té un model d'administració pública
més eficient que l'espanyol. La resposta és que hi ha tres obstacles.
El primer és que, malgrat els privilegis i els abusos, el sistema és
raonablement eficient. Catalunya té tan pocs funcionaris (11% dels ocupats) com
els països europeus (Suïssa, Països Baixos, Àustria) que en tenen menys, i
menys de la meitat que els països nòrdics.
El segon és que, malgrat el que diuen la teoria i el sentit comú, l'empresa
privada no pot proveir certs serveis que són bàsics per organitzar una societat
decent. L'ensenyament primari és l'exemple clàssic. Cap país del món, per
molt liberal que es vanti de ser, ha aconseguit res semblant a un sistema
privat d'ensenyament primari universal. És cert que la meitat de l'escola
catalana és privada i que el sistema funciona raonablement bé, però el sistema
escolar dels països nòrdics funciona molt millor, i és totalment públic. El
mateix aproximadament pot dir-se de la sanitat universal.
El tercer és que el funcionariat constitueix el gran fre a la corrupció
política, i per això cada escàndol acaba amb decisions que reforcen el seu
paper: informes previs, intervenció dels processos, auditories internes, etc.
El pes del funcionari no minva perquè l'alternativa fa basarda: polítics
actuant sense traves.
No podem sinó concloure que, en realitat, la reforma de l'administració
no és prioritària. Els responsables de la situació en què ens trobem no són
ni els funcionaris ni el seu estatut, sinó els que els dirigeixen, que són els
càrrecs polítics: diputats, ministres i consellers. Són aquests els que han
decidit la construcció d'infraestructures innecessàries, la insensata política
energètica i els insostenibles compromisos de l'estat del benestar que ens han
arruïnat. És cert que no es pot demanar comptes a un funcionari sobre la vàlua
del seu treball, però tampoc la carrera del polític depèn de la vàlua dels seus
serveis a la societat. Qui
vulgui construir una proposta per a la societat actual, sigui un regeneracionista
espanyol o un independentista català, del que s'ha de preocupar no és de
reformar l'administració, sinó l'estat, i concretament de les normes de
selecció i control dels nostres dirigents. El més prioritari no és
l'estatut del funcionari, sinó la llei de partits, la llei electoral i l'ètica
pública.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada