La cosa
resumida seria: el ciutadà Carles va deixar 1,2 milions a sa filla Cristina per
ajudar-la a comprar-se un humil palauet que valia 5.800.000 euros. Bé, i també
per pagar els altres 3 milions d'euros que van costar les obres al palauet (que
si pintes les habitacions de la canalla, que si canvies la cortina de la
dutxa... res, detallets). Total, que una parella jove i amb quatre fills va
haver d'afrontar despeses per un valor total de 9 milions d'euros. ¿Entén vostè
ara perquè el marit de la noia en qüestió va haver de buscar-se uns ingressos
atípics ? Si és que la vida està molt dura...
Però pitjor
va ser per al pare. El seu sou brut anual és de 292.752 euros, repartits entre
140.518 de retribució i 152.233 de despeses de representació. D'aquí cal
treure, segons va dir al seu dia el secretari general de la Casa del Rei, una
retenció del 40% (curiosament la llei d'IRPF parla del 51%, però segurament
estic equivocat). És a dir, el sou net anual del papà és de 175.652 euros. Això
vol dir que el préstec va significar, així a ull, donar el sou (sencer) de vuit
anys. ¿No troba que és un detall molt entranyable que afegeix encara més
campechanía a la campechanía ja habitual? Imagini-s'ho, tot un rei va estar-se
vuit anys sense gastar-se ni 50 cèntims en tramussos per poder fer un bon regal
a la seva estimada filla. La sort és que ara la noia ha trobat dues feines a
Suïssa que li permetran ingressar 600.000 euros (bruts) a l'any. I això em
reconforta molt perquè vol dir que ho tindrà molt més fàcil per poder tornar el
préstec. Qui va dir que aquesta generació viuria pitjor que els seus pares?
(Article de
Iu Forn, publicat el 3 de setembre de 2013 al diari Ara)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada