El separatisme de la dreta

La dreta ja no és el que era, amics meus. Sempre havia tingut fama de ser una, gran i forta però, en canvi, ara s'està separant. És increïble. Ja no et pots fiar de ningú, ni tan sols de la dreta. Amb el que m'agradava a mi aquella dreta unida, on tot estava claríssim. Feia goig. Si tu preguntaves a algú si era de dretes, et responia que no, que era de centre. No hi havia cap dubte, tot estava claríssim. I ser de centre significava, per exemple, denegar l'assistència sanitària als immigrants sense papers. Perquè això no és de dretes, amics meus, és de centre. I també és de centre crear un problema amb els no nascuts en lloc de dedicar-se a avortar els problemes dels que ja hem nascut. Això és pur centre, i la resta són tonteries. És impossible ­estar més centrat en la crisi. Era meravellós.

Al ser tan de centre, la dreta s'havia caracteritzat pel seu seny. Sense anar més lluny, Alicia Sánchez-Camacho mai hauria comparat el que ha succeït al País Basc amb el que està passant a Catalunya. És que això no ho hauria entès ningú. I la gent de centre sempre es feia entendre. Eren polítics oberts, que admetien totes les preguntes. I al ser tan oberts, els acabaves coneixent perfectament. Per això, si a un ministre se li escapava una frase com «a prendre pel cul», ràpidament sabies que, en el fons, el que t'estava dient és on tenien intenció d'enviar la classe mitjana. És que volien tenir-nos informats de tot. ¡Visca la transparència! I tots eren així. Una pinya. Era fabulós.

De cop, la pinya s'ha trencat. Quan semblava que tot el centre estava d'acord que Catalunya no té dret a decidir, resulta que uns quants han decidit que el PP és massa tou, i se n'han anat. No sé si Artur Mas aconseguirà que Catalunya se separi però, com a mínim, ja ha aconseguit una separació: que Alejo Vidal-Quadras s'independitzi del PP. Vidal-Quadras ha tocat el dos a una altra banda, a la Vox. Sona a concurs musical de la tele però és un partit que crec que també és de centre. Mare meva, quin embolic que s'ha muntat, tan unida que estava la dreta. Llàstima, perquè això crearà confusió. Imagina't que, durant la campanya per a les europees, hi ha dos mítings en una ciutat a la mateixa hora, un de Mariano i un altre d'Alejo. ¿A on vas? Per ganes, segur que aniries a tots dos, però no pot ser. S'ha d'escollir qui guanya, com en un concurs musical. I no te n'oblidis, tots dos són de centre. Com suposo que també ho és Leandre de Borbó, partidari d'enviar la Legió a Catalunya. ¿Com s'ho farà per venir? ¡Si no hi ha ni un cèntim! Que l'hi preguntin al Príncep. Té un avió que pertany a l'Exèrcit de l'Aire quan el més natural seria que passés a dependre del de Terra, perquè volar no és el seu fort. I Don Leandre insistint a enviar legionaris. Hauran de venir en cotxes particulars.

(Article de Jordi Évole publicat el 10 de febrer a El Periódico)