Fem vacances

Fem vacances i durant el que resta d’agost no actualitzarem el blog.

Al setembre ens retrobarem. Disculpeu les molèsties.

Quins poca-vergonyes...

En 6 mesos el saldo negatiu de l’administració central ja supera el límit anual del 3,8% i, malgrat això, tenen la barra de gastar-se més de 877 milions d’euros en vehicles militars (BOE 27 de juliol), 169.000 euros en el manteniment dels jardins de la Moncloa i de les plantes d’interior de la de la vice-presidenta Soraya Sáez de Santamaría (BOE 29 de juliol) i 200.000 euros en sabres per l’Academia Militar de Suboficials (BOE 31 de juliol)

QUINS POCA-VERGONYES...!!!

Pobrecita nuestra democracia

La sospecha sigue trepando por las instituciones de nuestra maltrecha democracia. Leo en la portada de EL PAÍS, con estupor y creciente indignación, que el presidente del Tribunal Constitucional, Francisco Pérez de Los Cobos, paga las cuotas de militante del PP cuando la ley prohíbe a los jueces pertenecer a ningún partido, y especialmente en el caso del Tribunal Constitucional en el que sus integrantes tienen que tomar decisiones políticas. ¿Lo sabían en el PP cuando le propusieron para el cargo? (parece evidente que sí), ¿lo sabían el resto de componentes del alto tribunal cuando le eligieron presidente? ¿Engañó al Senado cuando compareció en octubre de 2010 y no hizo mención alguna de su militancia política?

La indignación crece si pienso en lo determinante que fue el voto de calidad del señor Pérez de Los Cobos con ocasión del polémico nombramiento de Enrique López, que no cumplía los requisitos para ser miembro del Tribunal Constitucional y que también había sido propuesto por el PP.

Por si todo esto fuera poco, el tribunal, haciendo caso omiso del espíritu de la Constitución, admite a trámite el recurso del PP sobre el decreto del Gobierno andaluz que trataba de mitigar el sufrimiento de los desahuciados. ¿Dónde dejan estos señores el interés social de la propiedad que defiende nuestra Constitución? Pobrecita nuestra democracia, tan joven y tan maltratada.

(Article de Juan Antonio Melero Ginzo, publicat el 19 de juliol de 2013 a El País)

En nom de la seguretat

En nom de la seguretat, estan florint les càmeres que et filmen al carrer. En nom de la seguretat, t'has de despullar als aeroports amb pacient resignació. En nom de la seguretat, el departament de Justícia dels Estats Units escolta les converses de vint periodistes d'Associated Press. En nom de la seguretat, Obama espiava mig món. En nom de la seguretat, Bush va fer la guerra contra l'altre mig. En nom de la seguretat, es protegia Corinna abans que tots sabéssim que era l'amant de capçalera. En nom de la seguretat, es va aprovar la llei Corcuera de puntada a la porta. En nom de la seguretat, a un avi que va amb bastó al camp del Barça li prenen el tap de rosca de l'ampolla d'aigua perquè no la llanci al cap de ningú. En nom de la seguretat, la Guàrdia Civil va entrar a casa de l'Èric Bertran pensant que lluitaria contra l'Exèrcit del Fènix. En nom de la seguretat, fa dècades que a Egipte es cometen abusos i maltractaments. I qui diu Egipte diu l'inventari de països que assenyala, cada any, Amnistia Internacional. En nom de la seguretat, els Estats Units busquen Edward Snowden com si fos el tercer violador de Manhattan. En nom de la seguretat, Garzón va fer la batuda preventiva abans dels Jocs Olímpics. En nom de la seguretat, s'acumulen les detencions il·legals. En nom de la seguretat, se t'incomunica tres dies si t'apliquen, ni que sigui per confusió, la llei antiterrorista. En nom de la seguretat, el conseller Espadaler ha trobat la manera de prohibir el burca sense haver d'enfangar-se en terrenys religiosos. En nom de la seguretat, aquesta sí que fa riure, María de los Llanos de Luna, delegada del govern central a Catalunya, deixa el seu pis i se'n va, amb la família, a viure en un xalet de Pedralbes que és patrimoni de l'Estat. Els 465 metres quadrats deuen ser en nom de la comoditat.

(Article de Xavier Bosch publicat el 5 de juliol de 2013 al diari Ara)

Posar ordre al món local, una qüestió d'estat propi

L'avantprojecte de la llei de governs locals que demà aprovarà el consell executiu arriba amb un considerable retard històric i és una llei més necessària que mai. Ho és per tres raons. En primer lloc, perquè la crisi econòmica i de credibilitat política ha fet més evident que mai la necessitat de racionalitzar els rols de cada administració i, per tant, d'evitar duplicitats, simplificant un panorama que a Catalunya, a causa de les superposicions acumulades al llarg del temps, presenta clares disfuncionalitats. En segon lloc, perquè, aprofitant la crisi econòmica i de credibilitat política, el govern espanyol acaba de presentar un projecte de reforma local que, tenint aparentment els mateixos objectius de simplificació i racionalització, suposa una invasió flagrant de les competències de la Generalitat, tal com les estableix l'Estatut de Catalunya del 2006. I en tercer lloc, perquè, en el camí cap a l'estat propi, resulta imprescindible ordenar l'entramat institucional i delimitar bé funcions i competències: el servei al ciutadà no només no es pot ressentir d'aquesta complexa transició nacional, sinó que seria bo que mostrés senyals clars de millora.

L'avantprojecte del Govern, que recull els treballs iniciats per l'últim tripartit, va en la línia de substituir diputacions per vegueries -no fa el pas, però, de crear-ne més-, de ressituar els consells comarcals com a òrgans no polítics -seran consells d'alcaldes amb vot ponderat segons la població- dedicats a la gestió mancomunada, i de respectar les singularitats territorials, com ara la Carta Municipal de Barcelona, l'Àrea Metropolitana de Barcelona o el Consell General de la Vall d'Aran. A diferència del projecte espanyol, doncs, no confon racionalització amb homogeneïtzació, i en línies generals respecta més l'autonomia municipal; per exemple, convertint les possibles fusions de municipis o les cessions de competències en processos voluntaris i pactats a partir, això sí, d'unes obligatòries avaluacions de qualitat sobre els serveis. Perquè l'objectiu de fons no és tant obtenir un mapa simètric com garantir uns bons serveis als ciutadans. I en això, sens dubte, hi ha molt camí per recórrer.

(Diari Ara. Editorial del 29 de juliol de 2013)

La reforma de l’administració local té un alt nivell d’intervencionisme

L’alcaldessa de Sant Cugat, Mercè Conesa, dona la seva opinió sobre la reforma de l’administració local a l’entrevista publicada al Diari de Sant Cugat aquest divendres 26 de juliol.

Les carreres universitàries són entre el doble i el triple de cares que fa sis anys a Catalunya

Us recomanem de donar un cop d’ull a l’Estudi dels preus universitaris a Catalunya 2013-2014 de l'Observatori del Sistema Universitari, publicat al web de lña CGT Catalunya el 23 de juliol de 2013.

Cuatro millones de personas trabajan de forma irregular en España

Us recomanem de llegir l’article de Bruno Pérez Cuatro millones de personas trabajan de forma irregular en España, publicat el 15 de juliol de 2013 a LaInformacion.com

Els partits i l’essència del populisme

Certament, almenys mentre no es trobi un instrument millor, els partits són indispensables per a la democràcia. Quins partits? Sovint quan es parla de partits es pensa en els existents. És a dir, en un sistema tancat. Per això quan apareixen forces nascudes en l'extraparlamentarisme, que tenen la gosadia de presentar-se a unes eleccions, se les etiqueta d'antipolítiques, com si l'exclusiva de la política fos dels partits que estan en les institucions. La representació democràtica dels ciutadans i la selecció adequada dels quadres que han de gestionar l'estat són tasques fonamentals dels partits. Les fan de manera molt deficient. El sistema de representació ha estat prou tancat perquè sigui viscut com una imposició que té poc a veure amb la realitat. Per això ara a Espanya es comença a produir el que a Catalunya va tenir lloc ja fa temps: la ruptura del bipartidisme imperfecte.

María Dolores de Cospedal va fer a la FAES una defensa dels partits polítics com a pilars davant la tirania i el populisme. Malament pot parlar de populisme un partit que va guanyar les eleccions amb l'essència del populisme: fer promeses sabent perfectament que no les podia complir. No n'ha complert ni una. Quan es governa només hi ha una defensa possible dels partits: afrontar la seva renovació. No es poden fer discursos farisaics contra la corrupció quan des d'un partit, en aquest cas el PP, es fa tot el que es pot per evitar la condemna dels seus corruptes. Mentre no estiguin disposats a obrir finestres i calaixos, encara que sigui al preu de la seva refundació, no tenen credibilitat. Si no fan el pas, només queda una alternativa: que els ciutadans, amb els seus vots, els substitueixin per uns altres. Ja està començant a passar. Però si no hi ha una reforma per redistribuir el poder, els nouvinguts seran cooptats per la casta. I tot seguirà igual. La societat canvia i els partits han d'evolucionar i sortir del seu món per donar respostes polítiques als ciutadans, no només als còmodes adversaris, companys de joc, que tenen asseguts al davant a l'hemicicle.

(Fragment de l’article “Llibertats i servituds” de Josep Ramoneda, publicat al diari Ara el 03/07/2013)

109.091 treballadors públics van perdre la feina a l’Estat Espanyol el 2012

Un total de 109.091 empleats públics van perdre la feina a Espanya l’any passat, en què el Govern va aplicar dures mesures d’austeritat per reduir el dèficit públic, va informar diumenge el Ministeri d’Hisenda i Administracions Públiques.

Aquesta xifra suposa un descens del 4%, fins als 2,58 milions d’empleats públics al gener de 2013, davant els 2.690.000 d’un any anterior.

És la primera vegada que el Govern facilita xifres de pèrdues de llocs de treball en el sector públic l’any passat.

Les retallades - en l’administració general de l’Estat, les comunitats autònomes, ens locals i universitats - formen part dels més de sis milions d’aturats que té el país. La taxa d’atur a Espanya se situa en la xifra rècord del 27 per cent , i entre els joves és de més del 50 per cent.

Espanya s’ha compromès a reduir el dèficit públic per sota del límit establert per la Unió Europea del 3 per cent del Producte Interior Brut en 2016 mitjançant un major control de la despesa. El Govern de centredreta espera que les retallades en el sector públic, combinats amb la reforma en l’administració redueixin la despesa pública en 37.700 milions d’euros per al 2015.

Abans que l’Executiu presidit per Mariano Rajoy comencés a reduir el nombre de treballadors públics, l’anterior Govern socialista havia afegit 375.000 en els tres anys anteriors.

(Article publicat el 15 de juliol de 2013 al web de CGT Catalunya)