Ahir
parlava -de manera autocrítica- de com ens enganyem i despistem amb un
llenguatge dissenyat per camuflar drames i a base d'il·lustrar les notícies
sobre la crisi amb rostres i frases i versions de polítics o poderosos o
representants, i no dels que la pateixen en primera persona.
Avui vull
parlar de xifres. Dels 10.000 interins
que deixaran de tenir feina. No de si hi ha alternativa o no, no de
retallades aquí i en d'altres sectors, sinó d'aquests 10.000. I de què ve a ser
aquesta xifra, de com la podem traduir.
Haver
nascut en una població de 3.000 habitants sempre m'ha ajudat a interpretar
millor les notícies que agrupen xifres de persones en un titular, i que si no
t'hi esforces costen d'entendre. Una tragèdia que deixa 1.500 víctimes mortals
vol dir imaginar-me que la meitat del meu poble desapareix de cop. Per això
quan diem que 10.000 interins deixaran de tenir feina diem que m'he d'imaginar
més de tres pobles sencers com el meu on de sobte ningú treballarà. 10.000 persones equival més o menys a tot
Premià de Dalt, o Montgat, o Ripoll, o Calonge, o la Bisbal d'Empordà, o
Pallejà o Sant Andreu de Llavaneres o Castellbisbal o Deltebre o Torredembarra
o Mollerussa. O la comarca sencera del Priorat. Aquest és un primer camí
d'aproximació. L'altre és anar sabent històries d'interins. La mestra o
l'administratiu o l'auxiliar d'infermeria que ha estat anys canviant de feina,
com ho ha viscut, a l'espera que algun dia la situació d'interinitat
s'acabaria. I aquest dia ha arribat i el
final -provisional- no pot ser més trist.
(Article de
Carles Capdevila publicat al diari Ara
de 15 de febrer de 2013)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada